Josep Pla - El quadern gris - 1 de gener de 1919

1 de gener. -- Passo balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.

No tinc cap condició per a l'amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa --i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l'efecte d'una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós --perfum barat-- em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l'hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.

Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d'augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència --fins diria una facilitat-- a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és --em consta-- absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se'm produeix d'una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d'una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se'm d'una manera inconscient me'l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.

L'estat permanent de l'home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida --em sembla-- es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. I potser tan perillós com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortir pel contrapès del pecat o creure's haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m'abandonarà en el curs de la meva vida. És l'única esperança que tinc.