Josep Pla - El Quadern Gris

28 de juny. -- Divago --hores-- pels carrers dels barris baixos, districte cinquè. Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció --com tanta gent-- de lliurar-me al plaer. Però, al cap d'una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m'asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres --comptant-hi, és clar, l'infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d'una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment depriment veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d'imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d'una imaginació viva per a passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d'una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s'han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la malenconia. Llevat dels moments d'intoxicació o d'encegament obsessiu dels instints, és inconcebible d'establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d'una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l'ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera --i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant --una mica-- els peus pels carrers, el cap a dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

..... Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses –sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi– són pobríssimes. Sóc un home lleuger –però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes –xecs sense provisió–, que no parli amb la més gran frivolitat i gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan, ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança –aquest és el fet.