Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de novembre del 2012

Catalanisme

Jordi Pujol es pregunta a les seves memòries per la raó del “catalanisme feble” de l’època constituent i s’ho explica, almenys en part, “per aquesta tendència tan nostra d’edulcorar les pròpies reclamacions” conseqüència, segurament, de la política pactista dels catalans, tal com l’explica Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.
Si el nacionalisme va patir de diabetis semàntica i d’alts percentatges de glucosa en les seves maneres, des de la Diada nacional del 2012, s’ha injectat insulina en dosis considerables. El llenguatge de CiU –especialment d’Artur Mas– resulta metàl·lic, sense concessions, escassament eufemístic i no defuig l’alteritat: l’ells i el nosaltres.
El catalanisme d’expressions flonges ha passat a la història. Ha experimentat un canvi cultural fulminant des que va comprovar –en una interpretació massa unívoca i reduccionista– que l’Onze de Setembre passat una part important dels catalans i, sobretot, del seu propi electorat volia una rectificació profunda de l’statu quo de Catalunya a Espanya en termes de ruptura.
El calat d’aquest reacondicionament, però, no resulta nítid i per això el president Mas acudeix al calaix de sastre del dret a decidir i eludeix el concepte d’independència.

La Vanguardia, 24-11-2012

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Más allá del ruido y la furia

http://elpais.com/elpais/2012/10/04/opinion/1349349584_242074.html

Más allá del ruido y la furia

Los partidarios de la independencia en Cataluña han aumentado hasta bordear el 50%. Debemos examinar las causas que han acelerado el desgaste de un Estado autonómico que, de solución, ha devenido problema

Seguir llegint

"El orador proponía, entre Cataluña y España, una “unión libre de iguales con el mismo rango, para así servir en paz, dentro del mundo hispánico que nos es común”. Pero, a fuer de demócrata, añadió: “he de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida pudiésemos restablecer al menos relaciones de buenos vecinos”.

Es una pena constatar que, ocho décadas más tarde, hemos retrocedido tanto con respecto a las posiciones de don Manuel Azaña Díaz."



El País
04-10-2012