Catalanisme

Jordi Pujol es pregunta a les seves memòries per la raó del “catalanisme feble” de l’època constituent i s’ho explica, almenys en part, “per aquesta tendència tan nostra d’edulcorar les pròpies reclamacions” conseqüència, segurament, de la política pactista dels catalans, tal com l’explica Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.
Si el nacionalisme va patir de diabetis semàntica i d’alts percentatges de glucosa en les seves maneres, des de la Diada nacional del 2012, s’ha injectat insulina en dosis considerables. El llenguatge de CiU –especialment d’Artur Mas– resulta metàl·lic, sense concessions, escassament eufemístic i no defuig l’alteritat: l’ells i el nosaltres.
El catalanisme d’expressions flonges ha passat a la història. Ha experimentat un canvi cultural fulminant des que va comprovar –en una interpretació massa unívoca i reduccionista– que l’Onze de Setembre passat una part important dels catalans i, sobretot, del seu propi electorat volia una rectificació profunda de l’statu quo de Catalunya a Espanya en termes de ruptura.
El calat d’aquest reacondicionament, però, no resulta nítid i per això el president Mas acudeix al calaix de sastre del dret a decidir i eludeix el concepte d’independència.

La Vanguardia, 24-11-2012