Josep Pla - El Quadern Gris

28 de juny. -- Divago --hores-- pels carrers dels barris baixos, districte cinquè. Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció --com tanta gent-- de lliurar-me al plaer. Però, al cap d'una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m'asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres --comptant-hi, és clar, l'infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d'una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment depriment veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d'imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d'una imaginació viva per a passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d'una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s'han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la malenconia. Llevat dels moments d'intoxicació o d'encegament obsessiu dels instints, és inconcebible d'establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d'una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l'ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera --i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant --una mica-- els peus pels carrers, el cap a dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

..... Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses –sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi– són pobríssimes. Sóc un home lleuger –però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes –xecs sense provisió–, que no parli amb la més gran frivolitat i gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan, ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança –aquest és el fet.

Josep Pla - El Quadern Gris

Quantitativament parlant, aquest quadern va prenent unes proporcions inusitades. Quan d'ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin --si és que algun dia es publiquen--, ¿quines reaccions produiran en l'esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m'atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a cap necessitat íntima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits --com diu Pujols-- plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per mi una inescamotejable necessitat íntima.
............
Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l'època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d'agrair. Aquest quadern és un d'aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric --per total esterilitat-- em sap greu.
El to general del quadern és crític i, donada atesa la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per a millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país --ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant el meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d'ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s'abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Aquests papers em serveixen per a aprendre d'escriure. No pas per a aprendre d'escriure bé, sinó simplement per a aprendre d'escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però net.

Josep Pla - El Quadern Gris

Ara està obsessionat en el problema religiós i després de molts anys passats a la intempèrie està disposat a entrar en el dolç refugi de la fe. Aquest procés ha estat molt llarg, li ha consumit moltes hores d'inquietud i de neguit, ha anat acompanyat de lectures considerables. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes de si el camí emprès era el millor per a arribar a la fe, Junoy li digué:
--No passeu ànsia... Com més llegeixo, menys hi entenc...

Josep Pla - El Quadern Gris

En començar la conversa, el meu pare tenia dos temors: primer es
pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la
carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li
feia temor d'haver de parlar clar, d'haver d'ensenyar les cartes. Tot
això, naturalment, és molt delicat; és positivament d'agrair. Però
amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.
Quan veié que no em donava cap disgust en l'ordre personal i que
més aviat li agraïa l'esforç de parlar-me clar, quedà potser, al
principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat
d'arguments emmagatzemats, molts d'ells elaborats amb laboriositat.
Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin
inútils per obvietat.

Josep Pla - El Quadern Gris

Després d'haver escrit aquestes coses, sento una sensació de
tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i
l'escric, la preocupació --en gran part i almenys momentàniament-- se
me'n va? Puerilitat!

Josep Pla - El Quadern Gris

28 de maig. -- Coromina, que està una mica gelós de la moto que s'ha comprat Gallart, m'invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d'aquestes màquines. Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s'acaba davant del cafè Vila, a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m'envelleixen
d'una manera lamentable.

Josep Pla - El Quadern Gris

28 de maig. -- Coromina, que està una mica gelós de la moto que s'ha
comprat Gallart, m'invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No
tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d'aquestes màquines.
Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s'acaba davant del cafè Vila,
a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses
que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen
contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m'envelleixen
d'una manera lamentable.

Josep Pla: El quadern gris

29 d'abril. -- Evidentment: potser seria ja hora d'abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a «empollar». Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m'avorreixen i m'enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m'encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil massa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Josep Pla - El quadern gris - 1 de gener de 1919

1 de gener. -- Passo balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.

No tinc cap condició per a l'amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa --i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l'efecte d'una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós --perfum barat-- em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l'hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.

Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d'augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència --fins diria una facilitat-- a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és --em consta-- absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se'm produeix d'una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d'una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se'm d'una manera inconscient me'l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.

L'estat permanent de l'home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida --em sembla-- es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. I potser tan perillós com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortir pel contrapès del pecat o creure's haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m'abandonarà en el curs de la meva vida. És l'única esperança que tinc.